La ciutat ibera d’Ullastret és un jaciment arqueològic situat al terme municipal d’Ullastret, al Baix Empordà gironí (Espanya), concretament a l’anomenada Muntanya de Sant Andreu. Fins avui és el nucli urbà més gran de la cultura ibera descobert fins ara a Catalunya. Es troba al territori que els autors grecollatins van assignar a la tribu ibèrica dels indigets.

El jaciment es troba en un petit turó des d’on es domina el paisatge suau. La ciutat es va fundar al segle VI a. C. i des de finals d’aquesta centúria estava dotada d’una muralla potent, que encara es pot observar en gran mesura. A l’interior del recinte es poden veure restes d’habitatges, cisternes, sitges utilitzades per emmagatzemar gra, així com espais públics, com ara diversos temples. A finals del segle III a. C. la fortificació es va ampliar, duplicant gairebé la seva superfície. Aquesta modificació dels sistemes defensius es relaciona amb una època d’inseguretat. A l’últim terç del segle III a. C., coincidint amb l’inici de la segona guerra púnica, es van fer una altra vegada reformes importants al sistema d’emmurallament.
Parteix de les muralles.

Amb l’arribada dels romans es va iniciar un procés de transformacions al sistema d’ocupació i explotació econòmica del territori; Ullastret, dins l’àrea d’influència directa d’Empúries, lloc del primer desembarcament romà a la península, va ser abandonat al primer quart del segle II a.C.. No es coneixen les causes encara que es creu que pacíficament doncs no hi ha indicis de destrucció per ocupació.

CRÒNICA DE LA SORTIDA

Carla Pí

Dimarts, 9 de maig, més de cinquanta persones entre socis i altres amics sortíem amb autocar en direcció a l’Empordà. L’objectiu, visitar el jaciment arqueològic de la ciutat ibèrica d’Ullastret, després d’haver assistit a la conferència del 18 d’abril sobre les restes i rastres de la cultura ibèrica.

En arribar al poble d’Ullastret ens esperaven els dos guies que ens acompanyarien tot el dia per començar fent la visita al nucli modern, d’origen medieval i força més petit que l’ibèric, però situat també dalt d’un petit turó (d’altra banda, com la majoria dels pobles de la zona). Aquest poble medieval nasqué, sembla ser, al voltant d’una fortalesa carolíngia actualment desapareguda però que resta en la nomenclatura (Carrer del Fort). Es conserva una part de la muralla amb diferents etapes constructives, torres a distàncies regulars i espitlleres i troneres que en facilitaven la defensa, així com habitatges de diferents èpoques. L’església, dedicada a Sant Pere (antigament a Sant Joan i Sant Pere) és romànica, de finals del segle IX, de planta basilical amb tres absis decorats a l’exterior per arcuacions llombardes. Sobre el que seria el cimbori si hi hagués cúpula s’alça un comunidor quadrat del segle XVII. Aquesta construcció, amb finestres a tots quatre costats – com tots els comunidors oberts que podem trobar, per exemple, al Montseny – tenia com a finalitat conjurar pedregades i tempestes que podien malmetre els conreus. Prop de l’església hi ha la llotja gòtica, espai de comerç i de reunió.

Després de dinar a satisfacció general, ens vam dirigir al recinte arqueològic del Puig de Sant Andreu, un dels dos que integren les restes d’Indika, la capital dels indigetes o indiketes. L’altre, no visitable, és el de l’illa d’en Reixac, al centre de l’antic Estany dessecat al segle XIX. Entre ambdós vindrien a ocupar unes 25 ha. de terreny.

Tot i que hi havia població anterior, es considera que la ciutat ibèrica fou fundada a finals del segle VII a.C. i que va ser habitada fins a la conquesta romana, al segle III d.C., època en què fou abandonada, que no destruïda. Es calcula que la població, comptant la dels dos nuclis habitats, era d’unes 5.000 persones. De la part del Puig de Sant Andreu (excavacions iniciades la dècada dels 40 del segle XX) se n’ha excavat un 20%, que comprèn bona part de la muralla, habitatges aristocràtics i populars, sitges, cisternes i les restes d’un pont emprat per creuar el fossat que, fora muralla, contribuïa a millorar la defensa de la ciutat. De l’Illa d’en Reixac, excavada en època més recent, se n’ha descobert un tant per cent molt menor. De tota manera, l’ús de tecnologies modernes ha permès de descobrir moltes coses sense necessitat d’obrir rases o destruir els estrats superiors per tal d’accedir als inferiors. Les restes d’objectes d’ús comú conservades al museu demostren la influència de les civilitzacions de la Mediterrània oriental (grecs i fenicis, però sobretot grecs) en la cultura ibèrica. També hi vam poder veure mostres d’escriptura, tant sobre làmines de plom (es creu, per comparació amb l’ús d’aquestes per part dels grecs, que eren documents comercials) com sobre pedra, així com els coneguts cranis clavats (caps dels enemics que, acompanyats de les seves armes, eren clavats a l’exterior dels habitatges de qui els havia vençuts).

A remarcar la competència dels dos guies, Laura i Josep Lluís, que ens van acompanyar. Les seves explicacions completes, clares i molt didàctiques van aconseguir que tots tornéssim amb la sensació d’haver après força coses de la fascinant, i encara prou desconeguda pel gran públic, civilització ibèrica.

A més, per fer el dia rodó, la pluja ens va donar treva fins arribar a Vilassar, cosa gens menyspreable. Una jornada, doncs, productiva i molt completa.