Carregant Esdeveniments

Tots els Esdeveniments

No ens equivocaríem gaire si diguéssim que el teatre català és un gran desconegut. A excepció de Guimerà, Rusiñol i Sagarra, juntament amb els noms més recents de la dramatúrgia catalana, la resta d’autors (i autores!) han quedat relegats a l’oblit per 40 anys de dictadura franquista i la consideració genèrica de ser una dramatúrgia menor mancada d’interès.

Xavier Albertí i Cunillé. Director, Dramaturg, Intèrpret

Albertí aconsegueix el reconeixement com a director amb diversos premis com l’Adrià Gual (el 1992 i el 1994), el de la Crítica al millor director (temporada 1993-1994), el premi especial de la Crítica (1994-1995) i el Serra d’Or de Teatre (1994-1995). També ha estat director del Teatre Nacional de Catalunya

A més de director d’escena, dramaturg i actor, és compositor, pedagog i gestor cultural. Als anys vuitanta estudia piano i composició a diferents ciutats d’Espanya, Itàlia, Alemanya i Àustria. Aquesta experiència musical serà clau per conformar la seva manera d’entendre la direcció d’escena. A finals dels vuitanta comença a formar-se com a director d’escena a l’Institut del Teatre de Barcelona, on es titularà, rebrà el Premi Extraordinari d’Art Dramàtic el 1991 i, anys després, exercirà com a docent i director dels serveis culturals.

Tot al llarg de la primera meitat dels noranta dirigirà els seus primers espectacles, la majoria dels quals estrenats al Teatre Adrià Gual, i fundarà la companyia Teatre del Bon Temps (1993). En aquest període trobem ja alguns dels interessos que Albertí desenvoluparà posteriorment: la dramatúrgia contemporània internacional (Nit, de Harold Pinter, i A la meta, de Thomas Bernhard), l’exploració musical de la paraula (Chomsky Show, d’Armanda Tolon, i Colatures per a una cinta magnètica) i dramatúrgies pròpies, caracteritzades per la reflexió sobre la representació i la intertextualitat, en què l’autor posa en tensió referents clàssics amb la contemporaneïtat, com a Hedda Gabler, d’Henrik Ibsen; La Traviata; Hamlet; Un Otel·lo per a Carmelo Bene, i Macbeth o Macbetto. Destaquen les dues darreres peces, estrenades a les edicions del 1993 i 1997 del Festival Internacional de Sitges. Aviat, Albertí aconsegueix el reconeixement com a director amb diversos premis com l’Adrià Gual (el 1992 i el 1994), el de la Crítica al millor director (temporada 1993-1994), el premi especial de la Crítica (1994-1995) i el Serra d’Or de Teatre (1994-1995).

Libració (1994), de Lluïsa Cunillé, suposa l’inici del compromís d’Albertí amb la dramatúrgia contemporània catalana i, en particular, amb la de l’autora badalonina, amb qui ha col·laborat en més de vint espectacles. Ha portat a escena nombroses obres de creadors catalans com Narcís Comadira, Francesc Messeguer, Marc Rosich, Jordi Oriol i Josep M. Benet i Jornet, i dels valencians José Sanchis Sinisterra i Paco Zarzoso. Libració va ser, a més a més, una producció de la companyia Cae la Sombra, fundada per l’actriu Lina Lambert. Albertí mantindrà amb aquesta i altres petites companyies, com les lleidatanes Bulevard Espectacles i Teatre deText, una vinculació professional prou constant. La majoria d’aquestes produccions aniran destinades al circuit alternatiu i tindran Cunillé com a autora o coautora: Privado, Dotze treballs, Passatge Gutenberg, El gat negre, Más extraños que el paraíso, Troilus i Cressida o Vianants. Amb aquesta darrera obra, Albertí rebrà el 2004 el premi Butaca a la millor direcció.

En aquesta línia de producció alternativa, els muntatges d’autors contemporanis internacionals seran més puntuals: Ànsia, de Sarah Kane, o Traïció, de Harold Pinter.
Albertí és conscient també de la importància de la revisió de les arrels culturals, tant de les populars com de les més cultes. I ho farà rebutjant l’arqueologia, defensant l’establiment d’un diàleg entre la tradició i la contemporaneïtat amb l’objectiu de generar un discurs ideològic, amb el qual reflexionar sobre la memòria individual i col·lectiva i, per tant, sobre la identitat personal i social. Aquest interès té com a possibles precedents unes lectures organitzades per al Centre Dramàtic de la Generalitat Catalana el 1995 sobre l’obra de Josep Maria de Sagarra i de Ramon Llull. Albertí desenvoluparà aquesta tasca, però una dècada després, just quan dirigeix l’àrea de creació de l’Institut Ramon Llull (2004-2006) i, més tard, quan crea amb Cunillé la companyia La Reina de la Nit el 2008: a partir d’aqueix moment fa dramatúrgies, la majoria acompanyat de Cunillé, de textos narratius de Terenci Moix, Manuel Vázquez Montalbán i Josep Maria de Sagarra. Crónica sentimental de España, a partir d’articles de Vázquez Montalbán, serà clau per a entendre l’aproximació d’Albertí al patrimoni musical més popular i a gèneres com la sarsuela, la revista, el cabaret, el music hall o el cafè concert. Gèneres considerats menors, tot i que Albertí en defensarà la necessària revisió perquè són importants contenidors ideològics. De fet, algunes d’aquestes obres seran les més explícitament polítiques de la seva carrera. Eren espectacles vinculats en gran part a produccions del Teatre Lliure, del qual Albertí i Cunillé eren creadors residents: El Dúo de la Africana, Assajant Pitarra, Pisans i Caderneres, La Corte del Faraón o La Pajarera.

D’altra banda, Albertí també portarà regularment a escena altres gèneres i formes musicals, com òperes, recitals o concerts. De la mateixa manera que al teatre, dirigirà obres d’autors clàssics però, sobretot, contemporanis: El llibre dels canvis; Mariana en sombras, de García Demestres; El paradís de les muntanyes, de Miquel Desclot; Simon Bocanegra, de Giuseppe Verdi; Carmen, de Georges Bizet; cinc produccions diferents de Marina, d’Emilio Arrieta; Jo, Dali, amb llibret de Jaime Salom, entre d’altres.

A la segona meitat dels anys noranta, Albertí inicia també la tasca com a gestor cultural públic; concretament, quan es fa càrrec de la direcció del Festival GREC entre 1996 i 1999. Un any abans, el 1995, havia dirigit una producció del mateix festival, Antoni i Cleopatra. Aquesta gestió es va tancar amb la producció de La cita, de Cunillé, de la qual dirigirà poc després una versió en anglès per al Festival d’Edimburg. Amb el nou segle, Albertí es mourà tant al circuit alternatiu com al públic i al privat. Al Teatre Lliure, sota la direcció d’Àlex Rigola, estrenarà diverses produccions al llarg de vuit anys. A les obres citades anteriorment, cal afegir-hi muntatges de dramaturgs contemporanis internacionals de referència per a Albertí: Pier Paolo Pasolini (Orgía i PPP) o Thomas Bernhard (L’home de Teatre); de Lluïsa Cunillé: Et diré sempre la veritat, El bordell o la peça col·lectiva Dictadura-Transició-Democràcia. Per al Centre Dramàtic Nacional, dirigirà Sangre lunar, de Sanchis Sinisterra. Una línia de treball molt semblant a la desenvolupada a les produccions privades al Teatre Romea: Mestres antics, de Thomas Bernhard, i Tennessee, a partir de textos de Tennessee Wiliams. Aquesta relació amb el teatre públic d’Albertí, com a creador i gestor, tindrà el 2012 una altra data clau per a la seva trajectòria: la direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya, on ha estrenat fins al moment Terra de ningú, de Harold Pinter, i L’eclipsi, òpera de A. García Demestres amb llibret de Paco Zarzoso

Share This Story, Choose Your Platform!

Deixeu un comentari