L’emergència sanitària ha envaït sobtadament les nostres vides. Les autoritats polítiques i els equips científics ens han conduït a acceptar la necessitat de mesures socials draconianes per evitar la propagació de la Covid-19. El món que donàvem per descomptat ha quedat en suspens. Però en el mentrestant cap a la postpandèmia hi ha tendències socials i trets culturals que determinen la nostra existència i condicionen el nostre comportament, que han estat clarament tensionats. 

La pandèmia de la Covid-19 impacta de ple en un context en què tot just es recuperaven pautes de reversió de les retallades en serveis públics essencials. Això és especialment evident en la sanitat i els serveis socials. El nostre sistema públic de salut s’ha hagut d’adaptar a una situació d’emergència en un temps rècord superant la debilitat estructural de què partia. Una altra cosa són els serveis socials, els quals gestionen l’emergència social conseqüència de l’agudització i l’acceleració de la vulnerabilitat pròpia de vides ja precàries i d’altres que entren en fase de precarització. I ho fan partint d’una doble debilitat estructural: la consubstancial al sistema, baula feble del sistema de benestar català, que ha estat dissenyat bàsicament per fer de mur de contenció a les situacions més greus de vulnerabilitat social; i la derivada de la contenció pressupostària que s’arrossegava de l’anterior crisi. En qualsevol cas, el cert és que el conjunt del sistema públic rep l’impacte imprevist de la pandèmia en condicions de debilitat. 

D’altra banda, la pandèmia ens ha arrossegat a empentes i rodolons a posar-nos front el mirall de pautes de conducta cultural que donàvem per descomptat. Hem estat socialitzats entre la corrua de valors que falquen la pròpia individualitat com el sentit de ser de tota vida humana. La màxima continguda en l’expressió “Jo sóc així” sembla ser la màxima aspiracional tant del ric com del el pobre. Aquest individualisme existencial ha travessat les diferents posicions de classe, però no fins al punt de superar una realitat ineludible: aquell individu que posseeix més, que té més capacitat de consum, ostenta la capacitat de conrear més la seva pròpia individualitat que qui no disposa d’autonomia econòmica. Per la simple raó que la sacralització de l’individu contemporani es conjuga estructuralment en el marc del capitalisme monopolista. Ara bé, la pandèmia ha vingut a trastocar, ni que sigui conjunturalment, l’autosuficiència normativa de la pròpia individualitat. Perquè la Covid-19 no es combat si no és en clau comunitària.  

1.   Societat i política de la pandèmia

Estratègies de recuperació i necessitats de protecció

Aquest cop la desacceleració econòmica no té l’aspecte entre màgic i sinistre de la del 2008. Tothom percep quina n’és la causa: confinaments, obligats a abaixar persianes, a tancar empreses i serveis; s’aturen projectes i es paren les activitats. Si no hi ha activitat, no hi ha ingressos; si no hi ha ingressos, no hi ha activitat. En aquest context hi ha qui ens convida a assaborir indicis necessaris de decreixement que ens permetrien repensar-nos socialment. Però, malauradament, no estem ni molt menys en un escenari que permeti grans innovacions socials a curt termini. Les podem pensar i projectar, però ara mateix no estem en condicions per consensuar-les políticament ni de dur-les a terme per incapacitat organitzativa. Per tant, es recomana rebaixar expectatives. Immediatament, res no canviarà substancialment. La crisi econòmica que comporta el conjunt de mesures que s’estan duent a terme no dona temps per implementar de nou res que no sigui una política de recuperació que passa per operacions d’estat, en base a intervencions quirúrgiques que protegeixin prioritàriament les petites i mitjanes empreses, la gent treballadora i aquelles persones que es trobaran en situació d’exclusió social o en risc de caure-hi. 

Una altra cosa és el procés de recuperació que s’obrirà d’ara en endavant per impuls de la UE. És sabut que El Pla de Recuperació Europeu Next Generation facilitarà a l’Estat 140.000 milions d’euros en transferències i crèdits. El govern espanyol ja ha definit (abril de 2021) els elements clau de l’estratègia de recuperació espanyola, avaluada per la Comissió Europea. El 68% dels recursos europeus rebuts es destinaran a projectes de transició ecològica i digital, un 10,5% a educació i formació i un 7% a investigació i desenvolupament. Es preveu la inversió de 13.200 milions en mobilitat sostenible (centrada en la transició elèctrica de la indústria automobilística) i 6.820 en rehabilitació d’habitatges (també en termes d’eficiència energètica). 

Però, novament, un factor clau a considerar en tots els processos de transformació de l’activitat econòmica és el temps. És a dir, que l’element determinant per a la recuperació serà si la crisi dura més o menys. D’aquí la importància que les mesures considerin el factor temps emmarcat en una estratègia de recuperació que comporta decidir entre prioritats de desenvolupament. Perquè, des d’una perspectiva política, l’estratègia de recuperació econòmica no es conjuga a curt termini amb les necessitats de protecció social. Immediatament, un escenari perllongat de frenada de l’activitat té per efecte l’acceleració de la tendència estructural a la polarització social en matèria de desigualtats. S’enfonsen aquells que ja eren vulnerables i cauen els segments de població que fregaven la precarietat. És a dir, que vivien sense gaire marge per a imprevistos. Davant d’això, el sector públic es tensiona per la incapacitat de proporcionar protecció a tothom qui la necessita amb immediatesa. 

En conseqüència, si a curt termini el virus posa damunt la taula un repte polític majúscul, aquest és el de la protecció social. En termes de comunitat política, i per tant de contingut efectiu de ciutadania: quina és la base de protecció per a l’existència que un/a ha de disposar des del principi de la seva vida? Quines haurien de ser les garanties institucionals per a una protecció bàsica enfront a les barreres que els humans ens hem imposat en forma d’estructures socials (les situacions de desigualtat que condicionen la realització de la pròpia llibertat) o les condicions imposades per la natura (les que experimentem quan emmalaltim, envellim, o bé front a les catàstrofes naturals)? Un gran marc d’acord polític sobre aquesta protecció bàsica és necessari i s’ha de treballar amb temps, més enllà de les mesures d’urgència ordides ara pels estats amb l’objectiu d’esmorteir el daltabaix econòmic i l’agudització del patiment social dolorosament concentrat en les vides més precàries i en totes aquelles que discorren en el llindar de la precarietat. 

És en aquest sentit que la proposta de Renda Bàsica de Ciutadania hauria de prendre’s seriosament, com el nucli d’aquesta protecció bàsica necessària per viure i per donar la possibilitat de realitzar vides lliures. Pel motiu fonamental que aquesta proposta parteix de la potentíssima idea que un dret de ciutadania previ a d’altres -i prioritari- és el dret a una existència autònoma i, en conseqüència, es fa necessari generar les polítiques públiques que remoguin les condicions humanament construïdes o sobrevingudes que la impossibiliten. En qualsevol cas, però, aquí la idea a remarcar és que és transcendental escometre aquesta política de fons de què parlem un cop superada la sotragada de la pandèmia. És crucial per posar de veres la vida al centre de les comunitats polítiques, però també ho és perquè en temps d’incerteses i experiències de vida en caiguda lliure, la democràcia corre perill si els estats baden i no cooperen en la qüestió clau de la protecció bàsica que han de proporcionar a la ciutadania, fins al punt que entre les tendències polítiques actuals el rearmament de l’extrema dreta pot ser més incisiu que les energies progressistes de canvi. A l’experiència històrica i a l’actualitat política em remeto. 

Autoritarisme funcional i democràcia

Aquest cop la inseguretat sistèmica és causada per un microorganisme sense intencions. Però, en fer-hi front, hem topat de nou amb una concepció de la seguretat oposada al valor modern de la llibertat. Ens hi va la salut, són paraules majors. Els estats han d’aplicar mesures ràpid per tenir-nos a recer de l’amenaça. En aquest context, promoure la salut i la llibertat podrien esdevenir objectius incompatibles? Sembla que estiguem assumint que en aquest context no sigui adequat plantejar-se aquesta mena de dilemes. És un clima d’opinió inquietant. Entenguem-nos, que els estats hagin de prendre mesures es comprèn perfectament; que les hagin de prendre a la llum del coneixement disponible, és el que ha de ser; que les duguin a terme sense haver d’organitzar una consulta, és de sentit comú. Ara bé, que les informacions que els estats donen estiguin en part pensades per controlar l’opinió pública i el comportament; que les mesures que implementin busquin la disciplina social abans que la cooperació, i que el marc conceptual que expliqui la necessitat de dur a terme el conjunt d’intervencions sigui més propi de la retòrica d’una caserna que del discurs pròpiament democràtic, són procediments autoritaris que parteixen del supòsit que la ciutadania és a priori sospitosa de ser irresponsable i que abans que res cal assegurar-ne el control.  

Ara és un moment adequat per d’interrogar-se sobre si tenim prou elaborat un marc discursiu democràtic per abordar una crisi com la que estem patint. Un que no tiri del bagul de la retòrica autoritària centrada en la disciplina, el sacrifici i l’èpica de combat que sovinteja en les arengues polítiques i les cròniques periodístiques. Un que no es fonamenti en la voluntat de control i l’amenaça de la força. Un marc democràtic que confiï en la capacitat de la ciutadania per col·laborar i que depengui en darrera instància del seu consentiment per prendre mesures. Aquesta no és una qüestió menor en un marc d’emergència, perquè, per exemple, limitar els moviments de la població pot ser una mesura necessària, però en termes democràtics és innecessari generar un clima discursiu -i una praxi política- fonamentat en la coacció contra les llibertats. Perquè si en democràcia l’ideal normatiu és el control popular sobre el poder, aquest valor s’ha de poder conjugar també en situacions d’emergència. Dit d’una altra manera, el risc és que quan s’assumeix que l’autoritarisme és funcional a la gestió de les emergències, l’aspiració de la democràcia passa a ser un valor relatiu. En canvi, una qualitat de les democràcies és precisar situacions socials diferents, no igualar amb la retòrica i les mesures que se’n deriven el que en la realitat no és igual. La màxima del confinament, per exemple, ens ha dut a igualar en condicions de confinament situacions personals i familiars marcadament desiguals.

2.   Valors culturals sota pressió de la pandèmia

De l’individualisme autocentrat a la consciència de la col·lectivitat

A Occident venim d’un llarg període de promoció de la individualitat com a centre d’operacions de la vida social. Es mesura per la capacitat de consumir objectes i serveis que ens proporcionen satisfacció, així com per l’esforç expressiu que suposa construir la pròpia individualitat diferenciada de la dels altres. Però ara la batalla per contenir la propagació vírica i les mesures de contenció de l’emergència social trenquen amb l’evolució normal del paradigma de la individualitat. Perquè les mesures que s’imposen per preservar la salut i les que s’assagen per contenir l’empobriment de les condicions de vida reclamen una visió col·lectiva de la dinàmica social. Els valors funcionals per a aquest col·lectivisme antipandèmic tenen a veure amb la capacitat de sacrifici grupal i la cooperació disciplinada entre persones, valors oposats a una concepció autocentrada de la pròpia individualitat. Equival això a afirmar la mort de l’individualisme? En absolut. Però sí que posa de relleu la primera persona del plural en els reptes d’organització social que la pandèmia imposa. 

De l’esperança pel progrés a l’evidència sistèmica de la desprotecció 

Ens aclapara una sensació creixent d’estar a descobert de condicions externes a la nostra capacitat de control. Podem contagiar-nos d’una nova malaltia que no sabem per un corre. Alhora, creix la sensació de desprotecció provocada per l’agudització de les desigualtats socials, pel desesperançat pronòstic que globalment ens empobrirem, pel fet incontrovertible que els que vivien al dia ja no ho podran fer, per la constatació que els segments de població que ja les passaven magres ara encara s’enfonsaran més. En aquest sentit, Intermón Oxfam calculava per a principis d’any que unes 800.000 persones arreu de l’Estat haurien lliscat cap a condicions de pobresa severa (calculades per viure amb menys de 16 € per dia), engruixint fins a 5,1 milions les persones que es troben en aquesta situació d’extrema vulnerabilitat (d’un 9’2% registrat abans de la pandèmia fins al 10,86%). La taxa de pobresa relativa (calculada per disposar de 24 € per dia) també s’incrementaria: d’un 20,7% abans de la Covid-19 a un actual 22,9%, un total de 10,9 milions de persones. 

Abans de la pandèmia no ens sentíem vitalment protegits, però encara hi havia marge per pensar que l’esforç individual a l’hora de tirar endavant tenia alguna cosa a veure amb la sort o dissort vers el nostre futur biogràfic. En qualsevol cas, aquesta era una incertesa que patíem interiorment; ara la incertesa sobre l’esdevenir és completament sistèmica i hi ha la constatació que les coses a curt empitjoraran. D’aquí la importància que, més enllà de la salut, s’abordin i es despleguin immediatament les polítiques públiques de contenció de la crisi socioeconòmica, perquè una societat no és viable si la seva previsió de futur es resumeix en el pronòstic de la caiguda.

De l’inconformisme a la disciplina social 

Hem estat societats que han promogut l’inconformisme a diferents nivells: com a actitud necessària per a la innovació econòmica, en tant que element de ruptura cap a noves formes d’acció política i com a motor de les lliures determinacions dels individus. Però l’expansió de la pandèmia ha generat un clima de vigilància transversal que imposa conformar-se amb la situació viscuda. Preval un estat anímic d’alerta permanent: d’una banda, per protegir-nos i protegir els nostres familiars i amics; de l’altra, però, per jutjar si els altres fan prou per no infectar-nos a nosaltres. Aquesta actitud tensionada de vigilància muta fàcilment cap a una voluntat de control que és a la base de l’autoritarisme. Els exercicis de control social vertical (el poder exercit per les autoritats) i horitzontal (el de la vigilància entre grups i persones) tenen en comú que bloquegen l’inconformisme creatiu que és l’essència de la innovació social i l’evolució de la democràcia. En aquest sentit, el negacionisme militant respecte de la mateixa existència de la pandèmia, ens ha agafat amb el pas canviat. Un inconformisme que beu de l’extrema dreta postmoderna i de l’esoterisme anticientífic de col·lectius que passarien per ser d’esquerres a primer cop d’ull, és l’ariet de protesta imprevist contra les polítiques públiques antipandèmiques.  

De la sobrevaloració de la vida a l’ocultació de la vellesa

Tot fent panegírics a la vida, hem rematat la vellesa. El fet és que, culturalment parlant, en les nostres contrades esdevenir un vell, ser una vella, és concep per regla general com un inconvenient que voreja l’estigma. S’ha parlat molt d’edisme en relació als infants i la gent jove, en el sentit que són segments de població que no es tenen prou en compte des del punt de vista de les generacions adultes. Però per molt que s’exposin les dificultats incontestables dels i les joves per tirar endavant, els valors que mouen les nostres societats s’adscriuen sempre a ideals relacionats amb la força de la joventut: la innovació, la inconformitat, la transgressió, el canvi, la novetat, l’acció, la vigorositat. Ser vell és un contrasentit biogràfic respecte d’aquests ideals. És més, ser gran, ser massa gran, i mantenir-se actiu en espais de significació social projecta en societat un deix de sospita. Perquè s’entén que algú que és massa vell ja no podrà aportar res de nou ni tindrà les facultats d’algú altre més jove. Richard Sennett diu que vivim en societats que menyspreen l’experiència i lloen per sistema les innovacions, quelcom que va de perles per a un model econòmic fonamentat en la proliferació constant de més i nous productes, noves tendències, i un consum que cerca la novetat com a element de singularitat. Les coses, per anar bé i perquè la roda rodi, han de durar poc. Menyspreem l’experiència i temem per paralitzant la dependència. Aquest és el marc referencial que constitueix el rerefons cultural a l’escàndol vers la mortaldat en massa de persones grans institucionalitzades en residències.    

En conclusió, el marc social i cultural de la pandèmia composa una tendència de fons que acompanya l’emergència sanitària. Que sigui una tendència no significa que sigui indiscutible ni irreversible. Però després d’aquesta monumental sacsejada de la Covid-19 sobre les nostres rutines de vida, prendrà importància quina sigui l’evolució dels valors que haurem covat en el període més dur de l’emergència sanitària. En síntesi, dues són les opcions que tenim al davant: la d’aprofundir en la cooperació democràtica pròpia de l’exercici de la ciutadania, o bé la de lliurar-nos a un autoritarisme tecnocràticament informat i èticament justificat per la màxima de la protecció de la vida, a qualsevol preu. 

Xavier Godàs

Sociòleg i consultor de polítiques públiques

Vilassar de Mar, 13 d’abril de 2021