“La societat de la por”

“La societat de la por”

Esther Giménez-Salinas i Colomer

Doctora en Dret i psicòloga (Universitat de Barcelona)

Directora de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés – Universitat Ramon Llull i Catedràtica emèrita de Dret Penal i Criminologia de la mateixa universitat.

Diu de si mateixa: “La meva paraula favorita és compromís”

RESUM DE LA CONFERÈNCIA : “LA SOCIETAT DE LA POR”

El passat dia  8 de maig la Dra. Esther Giménez-Salinas, Catedràtica Emèrita de Dret Penal i Criminologia de la Universitat Ramon Llull, ens va impartir una conferència sobre “La societat de la por”, centrada però exclusivament en aquelles qüestions que  generen angoixa als ciutadans, a les quals el Codi Penal dona alguna mena de resposta.

D’entrada va fonamentar la seva exposició en base a tres consideracions prèvies. La primera d’elles fa referència al binomi “llibertat versus seguretat”, tot dient-nos que les normes penals han evolucionat al llarg del temps en funció de l’equilibri inestable entre dues classes de valors que s’entenen contraposats. D’una banda, el benestar dels ciutadans i la defensa dels drets humans, en especial la seva llibertat, i de l’altra, els que fan referència als requeriments de seguretat i d’eficàcia del sistema polític en vigor, essent ambdós equilibrats a través d’un conjunt de garanties jurídiques que protegeixen el ciutadà davant el poder exorbitant de les administracions públiques.

A partir del final de la 2ª Guerra Mundial el sistema de llibertats i garanties guanya pes en relació a la seguretat; i és arran dels atemptats jihadistes  que estem assistint a una manifesta involució en què prima la seguretat en detriment de les llibertats i les garanties. D’aquesta manera, seguint la pauta iniciada per la Patriot Act nord-americana, l’aplicació del Dret Penal al món occidental s’està desdoblant en dos models clarament diferenciats: un destinat als ciutadans ”normals”, que gaudeix de totes les garanties processals; i un altre per als considerats  “enemics”, que minva les garanties en favor de la seguretat i l’eficàcia, fins al punt de considerar punible la simple intenció de delinquir.

La segona qüestió que posa de manifest és que el Dret Penal ha estat concebut com la “ultima ratio legis”, és a dir com a la darrera eina a què cal acudir per a resoldre els conflictes socials, atesa la contundència que resulta de la seva aplicació, que es focalitza en la privació de llibertat de l’individu. Per això sempre ha de ser aplicat amb extrema prudència, com ho expressen els principis de legalitat, irretroactivitat, intervenció mínima (aplicació de la pena més lleu possible), etc.

En tercer lloc ens explica que el Dret Penal és de caràcter personalíssim, només atent a les conductes individuals; i per tant és inaplicable a les conductes col·lectives, en especial aquelles  basades en conviccions ideològiques, a les quals no hi pot donar resposta de cap manera, referint-se en aquest sentit al terrorisme i també, implícitament, a l’ independentisme.

Fetes aquestes consideracions,  va entrar en l’anàlisi concreta  de dos temes  de plena actualitat: la situació judicial dels polítics a Catalunya i el cas anomenat “la manada”. Pel que fa als polítics catalans entén de forma rotunda que no hi va haver delicte de rebel.lia, atesa la manca de l’element típic de violència. La violència hi és o no hi és. No se’n pot apreciar una mica o formes implícites o impròpies. Tècnicament,  hi veu possible la desobediència, la malversació i algun altre, però caldria provar la concurrència dels seus elements constitutius de forma concloent dins el procés penal.  En aquest punt, critica amb fermesa l’ús de la presó preventiva com a mesura cautelar en fase d’instrucció, atès que tècnicament només és aplicable a delinqüents considerats com a molt perillosos, i que en aquest cas seria perfectament substituïble per altres mesures igualment eficaces i menys doloroses. La utilització que se n’està fent en aquest cas té clares connotacions “d’avís a navegants” adreçat als polítics, en el marc de l’ esmentat dret penal de l’enemic.

En relació al cas anomenat “la manada” per delicte contra la llibertat sexual de les dones, és igualment concloent; l’absència de consentiment de la víctima és l’element constitutiu del delicte de violació. Més que davant d’un problema de tipificació penal, estem davant d’una cultura judicial masclista encara massa arrelada tant a la magistratura com a una part de la societat actual. La tipificació de la violació mai es pot basar en el grau de resistència o de reacció més activa o passiva de la víctima. “No és no”. D’altra banda, manifesta la seva  preocupació també pel creixent nombre d’abusos sexuals per homes d’edat avançada cap a menors.

I en aquest punt ens parla de l’ anomenat “populisme punitiu”, entès com la reacció política oportunista davant aquells casos penals amb intens ressò mediàtic.  Acostumen a acabar amb allargament de penes, que no tenen cap incidència com a mecanisme de dissuasió, com ho mostren clarament les estadístiques internacionals. Es manifesta contrària a les penes de presó, que considera anacròniques, massa llargues i que no serveixen per reinserir o  re socialitzar com proclama dogmàticament la Constitució. Són només un càstig i no minven la reincidència, que continua sent  molt alta en delinqüents joves així com en els delictes de naturalesa sexual.

A preguntes dels assistents es fa referència a diferents qüestions relat ives al sistema judicial. La conferenciant ens manifesta que el jutge gaudeix de plena llibertat de criteri per a la interpretació de la llei en les seves resolucions  i, en cas de cometre algun error, ja serà corregit pels tribunals superiors d’apel·lació i cassació; però no incorre en cap responsabilitat llevat d’un hipotètic cas de corrupció o prevaricació, supòsit que només s’ha donat una única vegada en el nostre país.

Tot hi que creu en la independència del poder judicial, en el sentit de què no actua al dictat del Govern de l’Estat, pensa que la cúpula de la magistratura és en general d’ideologia molt conservadora i que és una de les institucions que menys  ha evolucionat al llarg del postfranquisme. De totes maneres també considera impensable que unes dècades enrere es pogués plantejar un judici a un membre de la Casa Reial.

La màxima garantia per al processat es troba en la pròpia estructura formal del procediment penal  i en el sistema de recursos. La funció de la Fiscalia, que no es troba integrada dins el poder judicial, és presentar la querella i actuar com a part acusadora pública. És un òrgan administratiu d’estructura jeràrquica formalment independent, el cap de la qual, el Fiscal General, és nomenat i destituït a discreció pel President del Govern. El Jutge d’Instrucció intervé amb caràcter previ al procés pròpiament dit. Si hi veu indicis racionals de delicte, acorda primer imputar, és a dir “investigar”; la seva funció és obtenir les proves i dictar mesures cautelars,  si cal. Quan del resultat  d’investigació  es confirmen els indicis de delicte acorda “acusar”, és a dir, l’ inici del procés. A partir d’aquí un altre jutge diferent és farà càrrec del judici en la 1ª instància.  La sentència d’aquest serà recurrible en la 2ª instància, després davant del Suprem; i en determinats  casos de vulneració de drets també davant el Constitucional i altres instàncies internacionals.

De tot l’exposat, l’AeU-VdM en trèiem com a conclusions més significatives que:

  1. La implantació del nou Dret penal de l’enemic ens dona a entendre que Maquiavel ha tornat. En El príncep deia que l’ètica política no té res a veure amb l’ètica tradicional, la qual cosa legitimava l’ús de tots els mitjans per part de l’Estat , violència consentida inclosa, en defensa de l’statu quo d’aquells que li donen suport. En definitiva, que continua vigent aquell famós “La finalitat justifica els mitjans”, que condueix a l’enfortiment de les estructures de seguretat dels Estats en detriment de la llibertat dels ciutadans.

 

  1. Les freqüents modificacions del Codi Penal a cop de crònica de successos o com a reacció a  conflictes col·lectius de caire ideològic no serveixen com a mecanisme per a la seva solució. Els experts ens diuen que la norma penal és obsoleta i hauria de ser objecte d’un sanejament integral aplicant-la com a darrer recurs, quan s’esgotin les vies ordinàries de solució, les quals s’haurien de fonamentar en l’anàlisi acurada de l’arrel i les causes dels conflictes, tot dissenyant  mesures enfocades a la prevenció dels orígens i la restauració de les conseqüències, més que a la repressió i càstig dels subjectes.

 

  1. El conservadorisme dominant en la cúpula de la magistratura és també una greu responsabilitat dels partits polítics majoritaris que es reserven i pacten entre ells el nomenament dels membres dels alts òrgans judicials i constitucionals, triant-ne aquells, la ideologia dels quals més s’ajusta als seus interessos.  Ens cal evolucionar cap a models de nomenament fonamentats en criteris tècnics objectius, en què la significació ideològica en fos un demèrit.

 

  1. Ens resten sense desplegar altres temes plantejats pels assistents relatius a respostes positives de la societat fetes per diferents grups socials més impregnats de coratge, que no tenen empara en el model judicial, la tendència normativa cap a l’ uniformisme social, les respostes alternatives com la justícia restaurativa, a què es proposa fer front en futures activitats de l’Aula amb format monogràfic.

 

AULA D’EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA DE VILASSAR DE MAR

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top

Login


Create an Account!
Forgot Password?
Registration is disabled.

Want to Login?

Forgot Password?