“Miquel Martí i Pol: la tendresa s’instal·la en les paraules”

“Miquel Martí i Pol: la tendresa s’instal·la en les paraules”

Miquel Martí i Pol és un dels nostres grans poetes que ha rebut el qualificatiu de poeta del poble.

En les seves primeres passes poètiques, Martí i Pol ens ofereix un viu retrat del herois de la vida quotidiana dels pobles, dels obrers de les fàbriques, dels menestrals.

L’any 70, li diagnostiquen una esclerosi múltiple i la seva poesia es torna més introspectiva ;  ens explicarà la lluita que manté amb la malaltia, l’intent de no deixar-se vènc

er i la victòria que el fa afrontar la vida amb força i coratge. I planant per sobre de tota la seva poesia, la reflexió patriòtica, crítica però esperançada, i l’amor en tots els seus vessants, fins i tot en el del dolor que provoca la seva absència.

 

RESUM DE LA CONFERÈNCIA

MIQUEL MARTÍ I POL: “La tendresa s’instal·la a les paraules”

El dimarts 24 d’abril el conferenciant Joan Tres va oferir una presentació de la biografia

i obra del poeta de Roda de Ter, Miquel Martí i Pol. Pel seu compromís social i cívic se l´ha considerat el poeta del poble. És el poeta que més es mereix l`adjectiu de popular ja que la seva poesia és molt directa i fàcil d’entendre:

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l’eix dels meus poemes.

Miquel Martí Pol va néixer el 19 de març de 1929 a Roda de Ter, entorn rural i industrial, en una família humil; el pare er

a torner i la mare dobladora a la fàbrica tèxtil “La Blava”. Fins que es va casar va viure amb la família (pares, germans, l’avi patern, l’àvia materna, i la germana del pare), que era coneguda com a “ Can Jep Maria”.

De gran va reconèixer la importància de la figura de la seva àvia materna, la padrina,  amb la que hi va tenir una relació especial. Al poema He heretat l’esperança (1963-1967), ens diu:

He heretat l’esperança dels avis

i la paciència dels pares.

 I de tots dos els mots

dels quals ara em serveixo

Infant molt despert i enèrgic, quan prenia una decisió la portava fins al final amb totes les conseqüències. Era molt tossut i mogut: el mestre l’enviava a comprar beta i després el lligava a la cadira. També va entrar a formar part del cor infantil de la parròquia fins

que un dia es va negar a cantar i ja no ho va fer més.

Va estudiar a l’escola del poble fins als 14 anys moment en el què va començar a treballar a la Blava de comptable; preparava les 410 nòmines de la fàbrica amb els corresponents sous base, complements, primes, incentius, retencions…

Considerava la seva feina avorrida i rutinària i per expressar el que sentia va  començar a escriure poemes. Als 15 anys va publicar els primers versos en una revista local del Frente de Juventudes “Amanecer” anomenat “Volverán banderas”. Són escrits en castellà  ja que a l’escola no s’ensenyava el català. Però va ser expulsat per indisciplinat

Després ja va publicar poemes en català a la revista “Caramelles”.

Va entrar a ser membre de la Penya Literària Verda

 

guer, fundada per Josep Clarà i Roca i Mossén Espinalt, on es fomentava la defensa de la llengua i cultura catalanes. Així i tot, l’any 1947 es presenta als Jocs Florals amb el poema “Contrastes” en llengua castellana i guanya. Aquest serà l’últim poema que escriurà en castellà ja que coneixerà en Miquel Arimany i en Tomàs Roig (pare de la Montserrat Roig)  i l’aconsellaran a escriure en català que és la seva llengua. D’ells ens diu:

“Van fer-me descobrir ja irrenunciablement la meva pròpia llengua com a instrument de cultura (Martí i Pol 2000:19)

Als dinou anys pateix una tuberculosi pulmonar, que l’obliga a passar un any al llit. La seva família, per raons econòmiques no el pot portar a un sanatori.

Es pot curar amb l’ajuda de la penicil·lina però triga cinc anys enrecuperar-se del tot, temps que aprofita per a llegir, escriure i pensar a dojo.

És quan decideix fer-se poeta. La seva família no va entendre aquesta decisió, i mai es va sentir recolzat pels seus pares.

L’any 1953 es presenta al premi “Óssa Menor” amb el seu primer recull de poemes “Paraules al vent” i guanya. Era el millor premi de poesia catalana. Se’n van editar 350 exemplars.

Ve rebre una crítica molt rigorós per part d’Antoni Pous dient-li que li calia una preparació més acurada, però ell, lluny d’enfadar-se, va acceptar-la ja que admetia crítiques quan tenien sentit ja que l’ajudaven a millorar.

EL recull “Veu incessant “que havia presentat als premis “Ciudad de Barcelona”, on havia quedat cinquè, el va tornar a presentar al XII Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs que va obtenir un accèssit. El poemari, però, no es va publicar fins al 2013.

El 1956 es casa amb la Dolors Freixas. Van anar a viure a casa dels pares d’ella que pertanyia a la Blava. La Dolors muntà a casa seva un petit taller de costura on ensenyava a cosir a noies casadores. Van tenir dos fills. Escriu el poema” Matrimoni”.

De dues cambres n’hem fet una

i estrenarem vaixella i cobrellits.

Caldrà que fem un nou aprenentatge

perquè algun dia arribem a servir-nos

d’un sol mirall

i d’un sol gest

i d’una sola veu

i puguem ser feliços.

Comença una època molt intensa per al poeta entre els finals dels anys 50 i finals dels 60. Escriu contes, memòries, pròlegs, articles, fa conferències, tradueix llibres, fa de locutor, cantautor. Va cantar amb en Raimon (època de la Nova Cançó). Va publicar la primera part de La Fàbrica fent referència a la vida a la fàbrica  amb una mirada dura i alhora tendra. En aquest recull trobem el famós poema “L’Elionor”.

Poema Elionor (1959)

L’Elionor:

L’Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes, encara,

i deia: « sí, senyor» i «bones tardes».

La gent se l’estimava,

l’Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l’escombra.

 

Els anys, però, a dins la fàbrica,

es dilueixen en l’opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l’Elionor no hauria

pas sabut dir d’on li venien

les ganes de plorar,

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

ve créixer, es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores

que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: «sí, senyor» i «bones tardes».

 

Publica el tercer llibre “El Poble” “Sempre he estat del poble…” El dedica a la gent del poble. Un poema d’aquest llibre és “L’heroi”.

L’any 1968 s’afilia al PSUC fins al 1982. Es converteix en un dels membres més actius de l’Assemblea de Catalunya.

Però arriba l’any 1970, i amb 41 anys  li diagnostiquen una severa esclerosi múltiple. Després de treballar trenta anys a la fàbrica la malaltia l’obliga a deixar la feina i es converteix en un pensionista de gran invalidesa.

La seva vida va fer un gran viratge. Era jove i se li anuncià  una amenaça molt dura i desesperançadora, impossible de superar físicament. Però ell, amb la seva creativitat i força vital, es proposar superar-la mentalment .

A l’any 1974 publica “La pell del violí” i al 1976 “El llibre dels sis sentits”.

El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L’arrel i l’escorça (1975), El llarg viatge (1976) i Amb vidres a la sang (1977) i, sobretot, també, amb Estimada Marta (1978). Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach, Maria Cinta o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. Part de la seva obra ha estat traduïda a més de 15 idiomes.

A “Àmbit de tots el àmbits”(1981)  és un cant a no perdre l’esperança amb la vida i la lluita contra les adversitats, tant a nivell personal com socialment. Ell, tot i veient la probable mort a prop,  vol guanyar  psicològicament a la malaltia.

L’estiu de 1984 morí la seva esposa Dolors Feixes després d’una llarga malaltia.  Plasmà el seu dolor en “El llibre de les absències”.

Els homenatges i distincions honorífiques se succeeixen des tota mena d’institucions públiques i entitats cíviques. L’assistència del poeta –sempre acompanyat per Montserrat Sans, la seva segona esposa, amb qui es casa el 1986– és aclamada en multitud d’actes.

Miquel Martí i Pol mor l’11 de novembre del 2003 al seu poble natal, Roda de Ter. La seva obra poètica no ha deixat mai de ser constantment reeditada i traduïda.

La seva actitud, a més de deixar-nos un llegat poètic tan valuós, és un cant a la vida i a viure-la intensament amb compromís amb els demés.

La seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d’altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).

 

Juan Tres ens enriquí  a tots i a totes en un millor coneixement d’aquest nostre poeta català, Miquel Martí i Pol.  Els assistents a la conferència vam participar de l’emoció amb la que ens va parlar de la vida i obra del poeta. El sentiment amb el què ens va recitar algunes poesies va emocionar al públic i es creà una comunicació i benestar entre tots molt satisfactòria.

 

Vilassar de Mar, 24 d’abril 2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Top

Login


Create an Account!
Forgot Password?
Registration is disabled.

Want to Login?

Forgot Password?